Agrupación de poblaciones locales de maíz (Zea mays L.) mediante caracteres morfológicos y parámetros ambientales
- Ignacio Romagosa Clariana Director/a
- A. Álvarez Director/a
Universidad de defensa: Universitat de Lleida
Fecha de defensa: 08 de julio de 1993
- Jaume Lloveras Vilamanya Presidente/a
- Conxita Royo Calpe Secretario/a
- José María Carrillo Becerril Vocal
- Antonio Michelena Bárcena Vocal
- Ramon M. Masalles Saumell Vocal
Tipo: Tesis
Resumen
La classificació de les plantes conreades no ha progressat tan ràpidament com la de les espècies vegetals espontànies, sent la principal raó d'aquesta diferència, l'existent al seu torn, en el tipus de variació que es troba en les dos categories de plantes. En la naturalesa la variació és generalment discontínua, mentre que en les espècies conreades aquest tipus de variació és excepcional i no solen existir línies definides de demarcació entre les varietats que componen una espècie conreada. Existeixen dos conceptes diferents en la classificació de les plantes conreades: classificació botanica que determina el rang bàsic d'espècies i classificació agrícola, fonamentada en els caràcters agronòmics dels conreus (Brandenburg, 1986). Stace (1986) suggereix unes premisses que deuria complir un sistema de classificació infraespecífica: - deu ser capaç d'expressar la variació taxonòmica existent. - el sistema no ha de ser massa complicat en la seva aplicació. - deu ser revisat a nivell internacional abans de fer una proposta formal del mateix. - es deu formular separadament de qualsevol proposta de canvi del Codi Internacional de Nomenclatura per a les Plantes Conreades. El problema de la classificació s'aguditza en les espècies alògames com el blat de moro, en les que normalment, es produeixen amb certa freqüència encreuaments intervarietals. No és fàcil precisar en termes generals el que és una raça de blat de moro. Sánchez-Monge (1962) la defineix com un grup de poblacions o varietats que tenen un suficient nombre de caràcters distintius, de gens en comú, els quals es mantenen en les poblacions, a través d'una reproducció panmíctica dintre de la pròpia zona geogràfica d'adaptació. ----------------------------------------------------------------------------------- Traducció del castellà al català gràcies a: + interNOSTRUM: Sistema de traducció automàtica castellà-català + Departament de Llenguatges i Sistemes Informàtics Universitat d'Alacant http://www.torsimany.ua.es ----------------------------------------------------------------------------------- RESUMEN: La clasificación de las plantas cultivadas no ha progresado tan rápidamente como la de las especies vegetales espontáneas, siendo la principal razón de esta diferencia, la existente a su vez, en el tipo de variación que se encuentra en las dos categorías de plantas. En la naturaleza la variación es generalmente discontinua, mientras que en las especies cultivadas este tipo de variación es excepcional y no suelen existir líneas definidas de demarcación entre las variedades que componen una especie cultivada. Existen dos conceptos diferentes en la clasificación de las plantas cultivadas: clasificación botánica que determina el rango básico de especies y clasificación agrícola, basada en los caracteres agronómicos de los cultivares (Brandenburg, 1986). Stace (1986) sugiere unas premisas que debería de cumplir un sistema de clasificación infraespecífica: - debe ser capaz de expresar la variación taxonómica existente. - el sistema no tiene que ser demasiado complicado en su aplicación. - debe de ser revisado a nivel internacional antes de hacer una propuesta formal del mismo. - se debe formular separadamente de cualquier propuesta de cambio del Código Internacional de Nomenclatura para las Plantas Cultivadas. El problema de la clasificación se agudiza en las especies alógamas como el maíz, en las que normalmente, se producen con cierta frecuencia cruzamientos intervarietales. No es fácil precisar en términos generales lo que es una raza de maíz. Sánchez-Monge (1962) la define como un grupo de poblaciones o variedades que tienen un suficiente número de caracteres distintivos, de genes en común, los cuales se mantienen en las poblaciones, a través de una reproducción panmíctica dentro de la propia zona geográfica de adaptación.