L'expressió formal d'una catarsiles escultures tèxtils de Magdalena Abakanowicz

Resum

Estudi d'investigació sobre l'escultora M. Abakanowicz, nascuda a Polònia el 1930, la qual, desprès d'haver patit els estralls de la 2a Guerra Mundial i el posterior assetjament soviètic, es sentia no només confinada en un gueto, sinó també anorreada en un moment en que els valors de l'humanisme semblaven proscrits, i amb un gran esforç i patiment psicològic, s'allibera de totes les tragèdies viscudes, de totes les angusties i sofriments que tenia tancats a dintre seu mitjançant l'ART. Així, amb les seves obres que són l'expressió directa del que ella va viure i que per tant sorgeixen de les seves pròpies vivències i carències de les necessitats essencials, vivifica el pitjor de les guerres. Aquell laberint de incerteses sorgides de la Guerra, juntament amb el contacte continu amb el dolor, la por i la mort, seran el revulsiu guaridor que li provocarà una autèntica CATARSI: la idea de purificar-se i transformar tots els seus malsons i sofriments en nous objectius i creacions de futur. I per representar aquelles visions, aquells éssers fragmentats, descarnats amb senyals de descomposició, amputats amb espais buits causats per la destrucció i aquelles cares trencades pel dolor, escolleig les fibres tèxtils naturals que ella coneixia tant bé per la seva vinculació amb el món de la tapisseria i per el que sentia una gran fascinació. Cap altre material que no fos orgànic i que no mostrés el pas del temps, no hagués pogut expressar tant i a la vegada la destrucció com la regeneració. Amb la memòria purificada, purgada i recreada i amb un gran afany altruista, pretén en totes les seves escultures provocar, qüestionar i implicar l'esperit de l'espectador dins la tragèdia, donç, segons Aristòtil, només es produeix la CATARSI o purificació de les emocions si hi ha un mimetisme entre el creador i el espectador; quant el creador del context en fa particep al espectador o ... ¿no es la mirada de l'altre la que ens fa ser?. M. Abakanowicz, amb la deconstrucció i descontextualització, aconsegueix que les seves escultures siguin atemporals i s'entenguin arreu, perquè la memòria de l'horror encara no s'ha esborrat del tot i continua viva en molts pobles.